Temuco, Xile, 1983.

Explora la relació entre obra i espectador des d’una perspectiva filosòfica. El tema central de la pintura de Pooley és la figura humana, el cos. Des d’aquest motiu, tradueix la visió del filòsof Maurice Merleau-Ponty, seguidor de Sarte, coneguda com “la fenomenologia de la percepció”. En ella defensava la visió de l’ésser humà com a identitat global.

El cos no és un conjunt de carn i òrgans on la ment roman tancada. El cos és gest, és intenció i expresió. S’explica i reafirma en cadascun dels seus moviments. Som consciència perceptiva. Per això, Christiane Pooley fragmenta les figures, fa desaparèixer o que es confonga la silueta dels cossos representats. Ens obliga a emprar la percepció i ens obliga a completar les figures. Apel·la a la nostra visió principal i a la nostra imaginació. Projecta la perspectiva i recompon l’horitzó. A través dels nostres ulls veiem allò que no està dibuixat. En els rostres buits intuïm mirades. Suplim l’absència dels braços i de les cames. Hi ha una relació equilibrada entre obra i espectador.

Com que l’acte mateix de pintar forma part del procés comunicatiu de l’obra, ella ho demostra amb seguretat en cada traç. Quasi podem seguir el moviment del canell de l’artista seguint el rastre de la pintura. De vegades aquesta es vessa en el llenç quan xopa la brotxa i descobrim l’espontaneïtat del gest. No hi ha dissimulació en el seu acte, no hi ha posa ni ocultació. L’autora estén la mà vers l’espectador sense avergonyir-se o enorgullir-se; per això, només ocupa el seu lloc en el món.

Viu i treballa a París.