Autor: Markus Muntean / Adi Rosenblum
HHDTV, edició 7/1. Seqüència: 5´5´´, en bucle, 16:9.
“Al principi pensàvem que podríem canviar el món, però va ocórrer alguna cosa, després alguna cosa va ocórrer, després va ocórrer alguna cosa, perquè alguna cosa més va ocórrer. Sí, aquells dies, aquelles vesprades quan ocorrien coses i no era necessari dir res, sinó esperar alguna cosa, mai vista i mai sentida. Travessem aquesta terra amortallada de boira densa i no tenim por de viure ni de morir, perquè ens van ensenyar a viure les nostres vides en un èxtasi d’ignorància. Mai sabem quan som sincers. Potser mai ho som. Però, fins i tot, si som sincers sobre alguna cosa hui, demà pot ser que ho siguem sobre tot el contrari. I sabem ben bé el que allò significa, sabem massa bé el que és no voler res d’allò que fem o diem. Sí, ho sabem tot massa bé, sabem que només som fantasmes fets de mentides, ombres de miratges i que la nostra vida és buida tant per fora com per dins. I, al final, ja no podem suportar més la tristesa, cridem en la nit, en eixes nits negres, tan negres, i ningú, no, ningú ens sent”.
És una pel·lícula inspirada en el Rai de la Medusa, quadre pintat per Géricault en 1819. Aquesta pintura de Géricault recrea la tragèdia dels passatgers del Medusa que va encallar a uns esculls de la costa africana. Els supervivents van intentar salvar-se a bord d’un rai a la deriva. La piràmide de figures estirades agonitzants en el rai improvisat representa no només la lluita d’uns pocs en el seu afany per la supervivència, sinó també el sentiment d’una nació. Tothom estava en eixe vaixell. Solament 15 supervivents d’una tripulació de més de 140 es van salvar i només 10 van sobreviure. La pintura, en aquell moment, va ser la descripció d’una tragèdia nacional i la reacció davant eixa tragèdia. Aquest fet va suposar una enorme commoció en la descontenta societat postnapoleònica.
Disco es va filmar entre el fem d’una discoteca després d’una nit de festa, on dos figures es mouen mentre netegen. La càmera examina les netejadores, la pista de ball, la bola d’espills de la discoteca i l’espectador comença a entreveure al fons un grup de persones formant un cúmul de cossos estilitzats que s’assemblen a la imatge del rai. Són els residus vivents de la experiència d’una mort propera i de cert desastre. El fet que tant en el Rai de la Medusa com en Disco apareguen persones de cossos sans en les circumstàncies més neguitoses, impregna aquesta obra amb un sentit de superació. Vacil·lant entre resistència activa i orgull dòcil, les veus de Haendel condueixen cap al final climàtic.