París, França, 1953.

Artista, escriptora i fotògrafa francesa. Arran de la separació del seus pares, quan ella tenia 6 anys d'edat, busca la seua identitat de manera obsessiva. L'objectiu de la seua obra és presentar la intimitat de l'ésser humà en general i la seua en particular. Utilitza històries de la vida quotidiana per confondre a l'espectador i el col·loca davant la tessitura de si el que té davant és real o inventat. Maneja gran quantitat i diversitat de mitjans per transmetre els seus sentiments: llibres, fotografies, vídeos i performances. Viatja pel món buscant inspiració per a les seues obres.

La seua obra gira entorn a xicotetes històries: Les Dourmeurs, Suite Vénitienne, La Filature, L'Hotel, Les Aveugles, Autobiographical Stories, Les Tombes, etc. En totes elles la seua veracitat queda en dubte perquè discorren en la frontera del real, l'inventat, la representació artística i, fins i tot, la seua pròpia intervenció en l'obra com a personatge. Tot açò duu a l'espectador a observar els seus treballs amb cert desassossec davant la incertesa del que està contemplant. És una fabuladora de l'art.

Envaeix la intimitat dels protagonistes de les seues obres ja que representa en totes elles la quotidianitat de la seua vida com a ésser humà. Explora en la seua obra les relacions humanes que poden ser o no ser. Provoca la imaginació de l'espectador per tal de modificar el seu comportament, furta la intimitat i la vida d'uns per a ensenyar-li-la a d'altres. Els col·loca en un aparador on uns individus són jutjats per altres sense que ningú tinga clar on està la representació de la realitat o la mentida, on l'engany. El diàleg que es crea entre observador i observat mai és definitiu. La incomunicació que sorgeix té un aire sinistre ja que queden moltes incògnites obertes en l'espectador sorprés. La interpretació que faça l'espectador no altera la realitat del protagonista, perquè aquest és al·lié a la fabulació que es fa al seu voltant, és a dir, és protagonista sense saber-ho.

Està obsessionada amb el tema de la ceguesa. El primer treball sobre els cecs fou el 1986. L'any 2010 tornà a plantejar-se altre preguntes sobre invidents. En el festival fotogràfic Rencontres d’ Arles, celebrat el 2012 exposà dos treballs amb un sol títol, “Pour la dernière et pour la première fois”. Després s'exhibí a París, a la Galeria Perrotin. Simultàniament exposà al Museu d'Art del Banc de la República, de Bogotà, la mostra “Sophie Calle: Històries de paret”.

Calle ha exposat al Museum Boymans-van-Beuningen de Rotterdam, al Contemporary Arts Museum, Houston, al Centre d'Art Contemporain de Copenhague, a la Fundació La Caixa de Madrid, a la Tate Gallery de Londres, al Centre National de la Photographie, París, al Centre National Georges Pompidou de París, al Palau de La Virreina de Barcelona, etc. Ha participat al Pavelló francès de la Bienal de Venècia l'any 2007.

Ha rebut el premi internacional de la Fundació Hasselblad.

Viu i treballa a Malakoff (França).