Krefeld, Alemania, 1951

Viu i treballa a Berlín (Alemanya).

Uriarte va estudiar administració d'empreses a Madrid i Mannheim, i Audiovisuals a Guadalajara (Mèxic). Després de treballar diversos anys en diferents empreses com Interlub, Siemens i Canon tant a Espanya, Alemanya com a Mèxic, va deixar aquest tipus de treball, que ell denominava "seriós" i va començar a dedicar-se al que ell anomena "art d'oficina". Segons l'artista: "Quan vaig deixar el meu últim treball administratiu per dedicar-me com a artista a temps complet, em vaig adonar que la llibertat que acabava de guanyar era una gran responsabilitat. En cap cas vaig voler abusar de l'art en nom de l'alliberament personal, la qual cosa m'hauria convertit en un artista-cliché marginal. Al contrari, vaig decidir quedar-me en la meva pròpia realitat 'petitburgesa' personal per enfrontar-la des de dins, utilitzant l'experiència adquirida al llarg dels anys. Per això no he deixat d'utilitzar les mateixes eines i mètodes, com qualsevol oficinista, treballant de manera rutinària i amb la rutina com a tema principal".

El meu punt de partida són els petits moments creatius dins de les rutines d'oficina, que en la majoria dels casos tenen un aspecte "artístic" ridículament petit. Per exemple, quan gargotejem durant una conversa telefònica (*Document Proof Monochromes*, 2012) o quan dobleguem una fulla de paper abans de posar-la en un sobre (*Fluctuating Folds*, 2012), estem realitzant petits gestos pictòrics i escultòrics. La repetició sistemàtica d'aquestes accions segons regles predefinides les converteix en meta-rutines, en recreacions del mite de Sísif. L'única diferència és que les peces resultants registren en detall el treball metòdic i repetitiu que va ser necessari per a la seva creació. D'aquesta manera, la rutina sobreviu, permetent al públic llegir-la i recrear-la mentalment.

Estèticament, el meu treball mostra clares referències a l'art conceptual i minimalista dels anys 60 i 70. En aquests anys, la desmaterialització de l'objecte artístic en el món de l'art i la substitució de productes per serveis en el món empresarial van ocórrer gairebé simultàniament. Potser per això l'estètica també va començar a assemblar-se, per exemple en la limitació cromàtica o en la senzillesa formal, que assenyalaria com tant els productes comercials com els objectes artístics es generarien en una ment (en blanc). Fins i tot podríem parlar d'una fetitxització mútua que va portar, per exemple, a l'ús de la llum de neó i l'arxiu com a mitjà artístic, i a l'ús preferent de l'art minimalista com a decoració en oficines." - Ignacio Uriarte, biografia cortesia Galeria Nogueras Blanchard.