Madrid, Espanya, 1953.

En la dècada dels 70, va viatjar a Anglaterra per estudiar en el Croydon College. Tot seguit, va acudir al Central School of Art and Design. Allí va conèixer a la seua esposa, la escultora Cristina Iglesias. En 1982, va viatjar als Estats Units per estudiar gràcies a una beca en el Pratt Centre de Nova York. Va exposar per primera vegada en 1984 en la galeria Fernando Vijande a Madrid. Des d’aleshores, els seus treballs es van presentar tant a Europa com a altres parts del món.

A principis de 1990, Juan Muñoz va començar a crear obres de caràcter “narratiu”, trencant d’aquesta manera els límits de la escultura tradicional. Les seues instal·lacions conviden l’espectador a relacionar-se amb elles. Deixen de sentir-se espectadors i passen a formar part discretament d’aquestes. Muñoz domina el sentiment de l’espectador creant una tensió entre allò il·lusori i allò real. Les seues figures, instal·lades en grup, evoquen la soledat de l’individu en la societat. Ell mateix es va considerar un narrador amb una gran capacitat per oferir noves formes de contemplació i reflexió.

Muñoz es va interessar també per la creació d’obres de caràcter auditiu, produint alguns treballs per a la ràdio.

Se li va concedir el Premi Nacional d’Arts Plàstiques en l’any 2000.

Juan Muñoz va morir sobtadament d’una aturada cardíaca als 48 anys d’edat mentre estiuejava a Santa Eulalia del Riu, Eivissa, el 28 d’agost de 2001. Al moment de la seua mort, estava en exposició la seua obra Double Bind en el museu Tate Modern de Londres. Ha estat reconegut internacionalment com un dels escultors més interessants dels anys 80 i 90.